dimarts, 17 d’octubre de 2017

Recordant Nâzım Hikmet

El més bonic del mar 
és allò que no hem navegat. 
El més bonic dels nostres fills 
encara no ha crescut. 
El més bonic dels nostres dies 
no ho hem viscut, encara. 
I allò de més bonic que tinc per dir-te
encara no t'ho he dit.

diumenge, 18 de desembre de 2016

Americans tastant la seva pròpia medicina

Arran les acusacions d'interferència russa a les eleccions americanes per ajudar a guanyar a Trump, Ariel Dorfman (xilè i ara amb passaport americà) recorda com molts ciutadans d'altres països han sentit el mateix durant molt de temps ("Now, America, You Know How Chileans Felt").
On the morning of Oct. 22, 1970, in what was then my home in Santiago de Chile, my wife, Angélica, and I listened to a news flash on the radio. Gen. René Schneider, the head of Chile’s armed forces, had been shot by a commando on a street of the capital. He was not expected to survive. 
Angélica and I had the same automatic reaction: It’s the C.I.A., we said, almost in unison. We had no proof at the time — though evidence that we were right would eventually, and abundantly, surface — but we did not doubt that this was one more American attempt to subvert the will of the Chilean people.

Six weeks earlier, Salvador Allende, a democratic Socialist, had won the presidency in a free and fair election, in spite of the United States’ spending millions of dollars on psychological warfare and misinformation to prevent his victory (we’d call it “fake news” today). Allende had campaigned on a program of social and economic justice, and we knew that the government of President Richard M. Nixon, allied with Chile’s oligarchs, would do everything it could to stop Allende’s nonviolent revolution from gaining power.
I ho van aconseguir tres anys després.

I una conclusió molt raonable:
The United States cannot in good faith decry what has been done to its decent citizens until it is ready to face what it did so often to the equally decent citizens of other nations. And it must firmly resolve never to engage in such imperious activities again.

If ever there was a time for America to look at itself in the mirror, if ever there was a time of reckoning and accountability, it is now.

diumenge, 13 de novembre de 2016

Trump i la responsabilitat dels Demòcrates

Hi ha moltes lliçons sobre això del Trump. Però entre tot plegat m'han semblat molt interessant unes reflexions sobre les responsabilitats del Partit Demòcrata, que segurament té paral·lelismes més enllà dels EUA (aplicat als partits d'esquerra o, simplement, als partits que diuen defensar les llibertats i la classe treballadora).

Una, de Robert Reich ("Trump's three biggest enablers"), que els responsbilitza de la victòria de Trump (juntament amb el Partit Republicà i mitjans de comunicació) per haver abandonat a la classe mitjana que deien defensar.
While Republicans played the race card to get the working class to abandon the Democratic Party, the Democrats simultaneously abandoned the working class, clearing the way for Trump.

Democrats have occupied the White House for 16 of the last 24 years, and for four of those years Democrats had control of both houses of Congress. But in that time they failed to reverse the decline in working-class wages and jobs.

Both Bill Clinton and Barack Obama ardently pushed for free trade agreements without providing millions of blue-collar workers who thereby lost their jobs means of getting new ones that paid at least as well.

They stood by as corporations hammered trade unions, the backbone of the white working class. They failed to reform labor laws and to impose meaningful penalties on companies that violate them.
Caldria afegir a més la manca de credibilitat dels Demòcrates posant una candidata de l'establishment. El professor Carles Boix aporta més anàlisi sobre aquests dos aspectes ("It’s the economy, stupid"):
A l’electorat republicà tradicional aquestes eleccions hi han sumat una fracció, important, de la classe treballadora industrial. I aquest afegit ha capgirat l’elecció. Del racisme de la classe treballadora blanca americana com a explicació del vot a Trump se n’ha parlat molt. Al meu entendre, però, el motor del seu comportament és l’economia a seques. Com ja vaig subratllar fa uns mesos a l’ARA des del 1980 el salari mitjà no ha augmentat i el salari del 20% més pobre ha caigut en termes reals -com a conseqüència del canvi tecnològic i la globalització-. La recessió del 2007 va accentuar aquella tendència. Obama va estabilitzar l’economia però no ha aconseguit tornar als nivells salarials d’abans de la crisi. D’acord amb dades recents de Branko Milanovic, l’any 2013 la renda del 50% de la població americana era un 5% més baixa que l’any 2007. Un bon pessic dels votants industrials que van donar suport a Obama l’any 2008 o s’han abstingut o han votat Trump. Això explica la victòria republicana en tot el cinturó industrial que travessa Wisconsin, Michigan i Ohio fins a arribar a Pennsilvània. 
Amb Sanders, que en retòrica antisistema a voltes semblava l’ànima bessona de Trump, els demòcrates potser haurien estat capaços de guanyar. Amb Clinton hem après que no: Hillary hauria estat una presidenta formidable, per preparació i per l’equip que l’envoltava; però les seves connexions amb Wall Street (fent xerrades a banquers pagades a 250.000 dòlars per reunió), errors no menors en seguretat nacional (tant la crisi de Líbia com la gestió dels correus electrònics) i una falta d’empatia carismàtica que els votants demanen dels candidats l’han deixat fora de joc.
I l'altra de Glenn Greenwald (Guardian & Snowden), on explica que Trump tindrà grans poders per fer el que vulgui perquè els Demòcrates, tot i criticar a Bush pels seus abusos de poder, van donar suport a Obama per ampliar aquests poders i fer gairebé el que vulgui amb total impunitat ("Trump will have vast powers. He can thank Democrats for them").
Liberals vehemently denounced these abuses during the Bush presidency. From 2001 through 2008, Democrats called them the embodiment of tyranny, an existential threat to democracy, a menacing expression of right-wing radicalism. “America’s Constitution is in grave danger,” Al Gore warned in a widely praised 2006 speech on civil liberties. Bush had become “the central threat that the founders sought to nullify in the Constitution, an all-powerful executive, too reminiscent of the king from whom they had broken free.” In one 2007 poll, 57 percent of Democrats said they wanted the Guantanamo Bay prison camp to be closed.

But after Obama took office, many liberals often tolerated — and even praised — his aggressive assertions of executive authority (...). After just three years of the Obama presidency, liberals sanctioned a system that allowed the president to imprison people without any trial or an ounce of due process.

In fact, a new Democratic Party orthodoxy took hold under Obama: the right of a president to detain people, or even assassinate them, without charges or a whiff of judicial oversight. This included even American citizens (...)
Democrats (who had bitterly complained in 2005 about mere eavesdropping without court approval) not only failed to contest this assassination program but ultimately expressed their support for it.
Moltes lliçons però dues d'importants: oblidar als que representes i fixar un marc de (manca de) llibertats que permet l'abús pensant que sempre manaran els teus (que són, òbviament, els bons).

En fi, full disclosure, segueixo sent un gran fan de Bernie Sanders. A veure qui pot agafar el seu relleu...

diumenge, 3 de gener de 2016

Edward Hugh

Fa uns dies vaig perdre un bon amic.  Tot i les seves contribucions a l'economia i al país, molts pocs mitjans l'han recordat com es mereix.  Sí que ho han fet el NYT, el Diari de Girona i l'ARA.

M'agrada com titula el Diari de Girona ("l'economista amable de les Escaules") i com el defineix el NYT.
If Santa Claus and John Maynard Keynes could combine as one, he might well be Edward Hugh. He was roly-poly and merry, and he always had a twinkle in his eye, not least when he came across a data point or the hint of an economic or social trend that would support one of his many theories.
L'Edward va ser una de les persones que més va ajudar al Col·lectiu Emma.  Va ser qui ens va obrir la porta i ens va presentar als corresponsals dels principals mitjans del món.

Amic Edward, descansa en pau.

dissabte, 19 de setembre de 2015

Discurs en la festa del 25 Aniversari de la UPF

(Aquest divendres es va fer la festa del 25 Aniversari de la UPF. L'organització em va demanar que fes unes paraules en nom dels antics alumnes, ja que estic en el Consell Social de la UPF representant-los. Aquestes són les paraules que volia dir però que l'acústica de l'esdeveniment em va portar a escurçar molt. Ja que ho tenia escrit, ho comparteixo. Feliç aniversari!)

Bona nit a tothom,

Companys, amics, professors,

Crec que parlo en nom de molts dels antics alumnes que estem aquí quan dic que aquest vespre tenim un cocktail d’emocions:

Excitació, enyorança, agraïment i també voluntat de ser molt més

Excitació/alegria de retrobar-nos a tants amics i companys, que feia molt temps, massa, que no ens veiem
Per cert, sapigueu que us veig a tots estupendus
Enyorança també de recordar aquells dies, tardes, pompeu farres d’ara fa uns quants anys

Agraïment sincer als organitzadors d’aquesta festa.

I agraïment sobretot a tothom que va fer possible la nostra experiència a la Pompeu: professors, PAS, institucions i, també, no ho oblidem, a la societat catalana, que va pagar gran part dels nostres estudis amb els seus impostos
I aprofito en aquest sentit per reivindicar la vital importància de tenir una universitat pública, catalana i de qualitat, i compromesa amb que els catalans decidim lliurement i sense amenaces el nostre futur
Excitació, enyorança, agraïment i també, en clau de futur, de voler molt més

El que ha aconseguit la Pompeu, el que hem aconseguit, és gran, molt gran
Però no ens podem conformar en ser la millor universitat catalana
Hem d’estar contents però permanentment instisfets
I tenir clar que el nostre món és el món. I és al món on la Pompeu ha de destacar
Fer-ho i aconseguir-ho és responsabilitats de molts. I un paper fonamental el tenim els antics alumnes, que ens hem d’involucrar molt més en la universitat
Hem de retornar a la universitat i a la societat el que ens van donar
I com crec que ens sentim molt orgullosos i agraïts del que vam rebre, crec ens agradarà molt fer-ho
Per això espero que avui sigui el dia 0 d’aquesta nova etapa a la UPF, on els antics estudiants hi tinguem un rol important
Una universitat és millor i més forta si els seus antics alumnes hi estan involucrats i compromesos
I això depèn de nosaltres, els antics estudiants, i nosaltres ho hem de fer possible
Rector, compti amb nosaltres per anar encara molt més enllà

I si us plau, organitzi alguna festa com aquesta aviat

Recordem bons moments i mirem al futur

Feliç 25 aniversari a tothom. I visca la Pompeu!

diumenge, 28 de juny de 2015

Allò que explicava de Grècia (i qui pagarà la factura)

Tinc el blog molt abandonat.  A veure si hi hi torno...

Avui he estat revisant què vaig escriure sobre Grècia fa 4-5 anys.  Pots veure els links aquí, aquí, aquí, aquí aquí.  Hi havia un en que feia una proposta i que pot acabar passant (tot i que varis anys més tard): reestructuració del deute i sortida de l'euro (de forma simultània).

Per cert, quan es va "rescatar" Grècia fa uns anys, en veritat es van rescatar els bancs europeus (especialment alemanys, francesos i suïssos), que és qui tenien el deute grec.  Si ara es fa fallida, els inversors privats (bàsicament bancs) només pagaran el 17% del total.  I qui pagarà la resta?  Majoritàriament nosaltres, els ciutadans europeus, que tenim el 62% del deute grec.  Sí, tu i jo.

dissabte, 8 de març de 2014

Obrint Pas

Tinc el blog oblidat.  I això que tinc moltes coses per explicar, cada dia més.  Hi tornaré.  O no, no ho sé.

El breu apunt d'avui és per dir que Obrint Pas són molt molt grans.  El seu concert de comiat va ser genial, emotiu, també trist...  Ho va tenir tot.

Dijous vaig anar als Matins de TV3 i vaig "aprovar" a Obrint Pas (a partir de minut 21:50, link aquí).  En un minut vaig intentar sintetitzar què és Obrint Pas per a mi: 20 anys de música, lluita, festa i reivindicació; una eina per descobrir i conèixer millor el País Valencià; per recordar la memòria de Guillem Agulló; i per tenir molt present que no podran res amb un poble unit, alegre i combatiu.

Dues cròniques del concert: la del Xavi Cervantes a l'ARA (aquí) i la de Bel Zaballa a Vilaweb, amb vídeo inclòs (aquí).


dilluns, 14 d’octubre de 2013

Competència i confiança

Bany de realitat de Lucy Kellaway al Financial Times en contra del tòpic que, si tens confiança, arribaràs on vulguis: "Competence beats confidence every time at the office"
(...) There is nothing good about being confident. According to a persuasive recent book, Confidence, by Tomas Chamorro-Premuzic, a professor of business psychology at University College London, it’s better to be unconfident.  
For a start, the unconfident try harder as they are driven on by anxiety. They also listen to criticism and try to adjust accordingly. And they are far less likely to become arrogant, hubristic monsters.  
This makes a great deal of sense. The book is not advocating inferiority complexes all round, but is pointing out what ought to be obvious: we should be realistic about what we are capable of doing or not doing. That way, we are more likely both to get better and to win friends and influence people along the way.
La confiança està molt bé, sobretot quan és el resultat de ser una persona molt competent. Només amb confiança no anem enlloc.

Lucy Kellaway és un must cada setmana.

dissabte, 31 d’agost de 2013

"Propostes per al creixement", tema de la Jornada del Col·legi d'Economistes del 2013

Content per la temàtica i enfocament de la Jornada del Col·legi d'Economistes: què ha de fer Catalunya per crèixer?

En paraules de l'amic Anton Gasol, director tècnic de la Jornada (la negreta és meva):
El creixement econòmic és la condició necessària per generar ocupació i preservar l’essencial de l’estat del benestar. En paraules de la pròpia Angela Merkel: “El creixement és per a tots els països el prerequisit bàsic per aconseguir més ocupació, estàndards de vida més elevats i una productivitat més gran”. Calen propostes per tornar a fer enlairar el país. Per això, enguany ens ha semblat adient que el lema de la Jornada sigui: “Propostes per al creixement: experiències comparades”.
Propostes per crèixer, pensar en què podem fer que estigui a les notres mans...  Genial.  Cada vegada que algú parla de tornar a fer enlairar el país, em prenc un gin tònic.

Serà el 25 d'octubre. Més informació aquí.

dimarts, 27 d’agost de 2013

Nova etapa

He començat una nova etapa professional apassionant.  Això implica que tinc molt menys temps per escriure al blog (i, també, que sóc més prudent).

Si t'interessa em pots trobar a Twitter.  Ah, i si encara no ho ets, et recomano que et subscriguis a l'ARA (!).

dijous, 25 de juliol de 2013

Col·lectiu Emma: aniversari d'una editorial

Fa un any d'una editorial molt especial del Col·lectiu Emma. Crec, va ser, un punt d'inflexió.

El 25 de juliol del 2012, quan el Parlament de Catalunya aprovava per àmplia majoria demanar el pacte fiscal, el Col·lectiu Emma va difondre l'editorial "What's really going on in Catalonia (Notes on the present financial crisis in Spain and the political options for Catalans)", amb el suport de personalitats rellevants de la societat catalana (molts d'ells signaven un text així per primera vegada; pots veure la llista de persones al final de l'editorial).

Va ser un text brillant del fundador i ideòleg del Col·lectiu Emma, Jaume C. Major, amb aportacions de Jordi Comas, Xavier Roig, Salvador Cardús i Carles Boix (Emma sempre ha tingut molts bons amics, molt compromesos, que han ajudat en tot el que han pogut).  I el missatge al món era clar: els catalans volíem anar moooooolt més enllà que el pacte fiscal.

Aquí pots trobar el text sencer.  I a continuació uns extractes (la negreta és meva):
(...) a clean break is exactly what a large body of Catalans –civil society organizations, local councils, the rank-and-file of various parties and a growing number of private individuals– appears to be demanding from its leaders. The latest polls show support for independence at over fifty per cent, while the numbers of those squarely opposing it –now around twenty-one percent– continue to fall.

Understandably, economic grievances are cited by many of the Catalans who have been warming up to the idea of independence in the past few months. When citizens are being subjected to service cuts and tax hikes while a big chunk of the revenue they generate continues to be siphoned off by the central government, the economy would be a good enough reason for Catalans to give some serious thought to political separation from a state that is clearly working against their interests.

But it would be wrong to characterize this as a mere financial dispute between a province and its capital. There is a more fundamental disagreement, which is of a political nature and whose solution would imply a complete redefinition of the state that no one outside of Catalonia is even ready to consider. These deeper problems will be impossible to solve as long as Spain refuses to acknowledge the existence within the state of very diverse societies with conflicting sets of values and to revise some tenets that it regards as essential to its national being.
(...) Beyond their immediate difficulties, Catalans are now calling for a brand new long-term political project allowing the survival of an economic, social and cultural model that, in spite of all the obstacles and shortcomings, both external and self-imposed, has succeeded in building a relatively prosperous, creative and inclusive society.

In Catalonia today the people are well ahead of their government. They expect from their leadership that it takes on its responsibilities towards the present and future generations. If their government chooses to heed this call and throw its weight behind them, many more will come round. If it doesn't, Catalans are likely to forge ahead no matter what, either by their government's side or marching in front of it to show the only way to a better future.
Doncs això, endavant.

diumenge, 7 de juliol de 2013

El private-equity millora els resultats de les empreses?

Interessant estudi de Jonathan B. Cohna, Lillian F. Millsa, Erin M. Towerya de la Universitat de Texas ("The evolution of capital structure and operating performance after leveraged buyouts: Evidence from U.S. corporate tax returns") on analitzen, a partir d'informació de la hisenda americana (IRS), l'evolució d'empreses que cotitzen a borsa que han estat adquirides per fons de private-equity (i s'han exclòs de la borsa, el que es coneix com LBO - Leverage Buyouts).

Aquests fons compren empreses (sovint amb molt apalancament, és a dir, amb molt deute), les reestructuren, fan canvis en la gestió... amb l'objectiu de vendre-les al cap d'uns anys (més info aquí).

Els resultats? (les negretes són meves):
We present three primary results. First, we find little evidence of operating improvements subsequent to an LBO on average. We do, however, observe operating improvements in the set of firms for which public financial data are available, which suggests that the conclusions of prior, albeit careful, studies showing performance improvements for this group do not generalize to the population of LBOs. Second, we show that leverage and debt levels increase after LBOs and the frequency of positive tax payments declines. Finally, we find no support for arguments that private equity firms use LBOs to opportunistically “strip” otherwise healthy firms. LBO firms make limited dividend payments following an LBO, and firms do not appear to shrink after LBOs. The healthiest firms – those that were operationally profitable pre-LBO – continue to grow post-LBO, even after the initial asset revaluation that likely occurs for financial reporting purposes. Further, even the loss firms tend to experience 37 asset growth both during and after the LBO. Our results collectively suggest that the primary effect of LBOs is to produce a sustained increase in financial leverage.
És a dir, sense millores operatives però amb canvis fonamentals en l'estuctura de capital (bàsicament, molt més deute).